Zaia

II Zaia

Estimat fill.

La Zaia no ha pogut esperar-te.

Aquesta nit també he somniat amb ella.

Corria per la gespa del jardí,

viva i contenta, enfilant la cua.

Corria cap a mi, reclamant-me; bordava.

Bordava per què havia vist un globus

enfilant-se al cel.

Encara adormit, he estirat la ma

per buscar-la a prop meu, sense trobar-la.

Sense trobar-te, Zaia.

He encès el llum i no hi era.

I no hi tornarà a ser.

Al peu de l’olivera que junts estrenarem,

s’estén la gespa que per ella varem plantar.

Aquella que volia acollir les seves rebolcades,

quan arribés la primavera.

Poden morir del tot alguna vegada

uns ulls que s’han mirat tant,

que s’han entès tant?

Potser ara habita amb qui tant estimava,

potser ara és,

–si és que és; jo bé ho vull creure-

més feliç.

Potser ara, en algun lloc trota,

movent la grupa pels verds camps

del Jardí de l’Edèn.

Durant més de tres anys s’enredava

entre les meves cames demanan-me

per sortir a passeig.

Va fer honor a la seva lleialtat al meu costat;

em va seguir per molts llocs d’aquest món,

que sense ella,

no és el mateix.

Continuaran els ocells i les albes,

la trama de l’olivera, la gespa vellutada,

l’imparable grimpar de la glicínia;

floriran puntuals a la seva hora, tots ells.

Però tu, ja no hi seràs, Zaia,

estimada amiga irrepetible.

Mai més, mai més.

Ja no hauré de passejar-la els vespres,

ni tampoc raspallar el seu sedós pel de color daurat,

ni tornarà a treure el cap per la finestra,

ni em rebrà -embogida de contenta-

a la porta de casa.

Ja no hauré de renyar-la

quan no em demani menjar;

no sé de què fer-ne,

de l’últim tall de filet.

… mai més.

Me’n faig creus.

Què has fet Zaia?

Vull dormir per somniar amb tu,

per jugar amb tu

i no renyar-te, per no comprovar

que t’he perdut.

Sempre estava al nostre costat, impertorbable,

fidel, idèntica, amorosa.

Junts passarem per tristeses i alegries.

Vas arribar, Zaia,

a ser jo mateix

d’una altra manera.

Ho varem compartir tot.

Tot, fins que la mort s’interposà

enmig de la nostra conversa.

És la primera vegada, Zaia,

que t’has portat malament de veritat.

I des la finestra de la cuina observo

l’olivera, i a tu a prop d’ella, Zaia,

amiga meva, jugant per la gespa.

La mort ha interromput

la nostra conversa.

Descansa en pau, estimada meva,

nena meva.

Cap altra podrà mai

substituir-te.

Fins després,

fins més tard.

ULTIMA FOTO DE LA ZAIA 1 GENER 2007