L’últim paga.

La bonança econòmica s’ha acabat i encara no hem tastat els “Oeufs en Cocotte”; això que tot just fa 10 anys abraçàvem el segle XXI eufòricament dringant platerets i cascavells, entremig dels grans beneficis dels especuladors, cotxes de luxe i plats d’ibèric amb foie-gras, (conegut pels “baixos fondos” com fuà-gras).

I avui em passejo pel poble; vull anar a comprar un parell de llibres que m’omplin el temps buit, i al passar pel davant de Can Toni em saluden tot dient: -què!, amunt i avall, oi?. Em sorprèn i només ric saludant cordialment amb un moviment de cap, i penso que té tota la raó la botiguera, doncs, a diferència d’abans, aprofito aquests nous dilluns que no tinc feina al despatx per fer quatre coses pel centre i això provoca que en un poble petit com el que visc passi per davant de qualsevol botiga més d’un cop o dos… i tres també.

La notable resistència dels mercats financers, l’alça inexorable dels tipus d’interès bancari i la cursileria no només han servit per reduir la pobresa si no per preparar la societat de la benanança amb el disbarat del 20% de la població sota el llindar de la misèria i per tant de l’exclusió social.

Tothom ho deia però ningú s’ho creia fins que tot se n’ha anat en orris: el treball a la construcció, el sistema financer, la bombolla immobiliària, i ha tornat l’amenaça feixista a gran escala, la crisi política, els cementiris nuclears, el Louis Vuitton de la Barberà i els pisos de 30 metres.

Així que amb el panorama social, polític i econòmic que se’ns presenta just davant jo “toco el dos” ràpidament que el tres ja és fora i que pagui l’últim.

Zapatero al país de les meravelles.

Alicia al país de les meravelles

D’entremig del món fantàstic de Zapatero i el seu particular país de les meravelles surt com renaixent del mig de les cendres un nou món molt més realista que l’anterior: el món de Pandora. No és pas d’aquest que vull parlar, hi ha moltes referències sobre el tema, sinó de l’altre; producte de la fantasia i fatxenderia.

El present del país a finals de gener pinta encara força negre, [sobretot després de la publicació de l’últim informe del FMI que exclou Espanya del inici de la recuperació econòmica], del color negre parlava, i al fons de tot; però molt i molt al fons, es comença entreveure el color de la primavera; molt aviat arribarà març.

Què us pensàveu?, que us enganyaria com fa l’executiu dient-vos que ve bonança, amb aquest estil tant juvenil, fins i tot infantil diria jo, tant propi d’aquesta “patoleia”, fent demagògia barata i jocs malabars amb els seus eufemismes? No, no us vull enganyar com han fet amb els pensionistes dient-los que pujarien les seves pensions però amagant-los l’abolició de la deducció a l’IRPF dels 400 €uros i per tant veient reduït el seu poder adquisitiu considerablement. Us vull dir la veritat: la crisi no ha passat, l’atur continua creixent però menys per què també hi ha menys llocs per destruir i la política social de Zapatero no és més que “corramos un tupido velo” abans que se’n adonin.

El país de les meravelles d’en Zapatero narra la història d’un poble treballador, acostumat a rebre bastonades que veu com de cop i volta els seus mandataris juguen a partits ridículs de croquet amb cartes humanitzades que els representen, esperant que la reina Salgado o el seu concubí Corbacho no els tallin el cap.

Aquest govern ha demostrat una vegada més que el seu sistema institucional és absolet i que necessita una renovació urgent de personal, sobretot de l’interí. I ha de saber que el poble ja no se’l mira amb la mirada innocent d’una nena de casa bona, com fins fa poc, sinó que sent la necessitat d’extingir aquesta societat victoriana que l’estrangula cada cop més fins deixar-lo sense respiració; sempre ens queda l’esperança que no ens acabaran afogant doncs ens necessiten per la seva pròpia supervivència i mantenir la integritat dels seus patrimonis.

Així que mentre esperem que els colors del futur arribin aviat dins qualsevol ecosistema polític i just ara que encetem l’any electoral ens prepararem per escoltar les noves formes de govern amb programes “d’acció impracticables i fal•laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi” i aparentment populistes.

Minarets?, o Campanars?.

Minarets i Campanars

El debat de la immigració, més que delicat i complex, és un tema tabú i que desperta brots racistes dins la societat catalana. I escric conscient la paraula tabú doncs aquesta s’utilitza de forma psicològica quan un sentiment entra en conflicte amb el desig intens inconscient i la prohibició de portar-lo a terme.
Quan un d’aquests sentiments; patrons de conducte universal, es materialitza de forma evident, com és el cas de Vic, l’alarma social s’activa i es qüestiona l’efectivitat de les polítiques d’integració.
Permeteu-me avui que no evidenciï els meus instints més animals, que el meu article no sigui més que un subterfugi del que hauria de ser realment i que s’exposi en format de pregunta, tot per no fer aflorar els sentiment més adversos.
Val la pena que Catalunya mantingui el status de terra d’acollida?, o potser caldria abaixar aquesta bandera i encara que tots sota la mateixa, hissar un pel més la catalana?.
Queda Jesucrist en evidència davant Mahoma si incloem al calendari cristià les dades del ramadà o de la matança del be? … o per què ara el Windows del meu ordinador no entén la paraula Jesucrist i si que entén la de Mahoma?.
Hem de deixar construir minarets a les mesquites?, o discoteques a les esglésies?
Hem de validar un partit polític, com per exemple el “PRUNE”, que posa l’islam a les bases del seu projecte polític com a factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la nostra societat?, o hauríem d’acotar el dret a vot?.
Han de fer ara política de prevenció contra brots racistes a corre-cuita corren el risc d’errar-la?, o em direu que he posat masses erres i que això provoca una lectura difícil, tèrbola i vehement?.
És l’espanyol xenòfob per definició?, o el català racista per antonomàsia?.
És evident que Catalunya ha superat amb bona nota l’examen migratori del passat però aquest cop, deixeu-me que posi en dubte que en surti ben parada encara que els minarets i els campanars comparteixin la mateixa funció; uns cridant i els altres repicant.

El Petit Príncep

Ens ho has posat difícil, aquest cop. Demanar-nos escriure un sentiment és el repte més difícil que se’ns planteja. I quan aquest sentiment es diu mort; un soroll fort ressona a la manera del tro dins els nostres cors, – i això que us voldria escriure les paraules més boniques que mai he escrit-.
Aquell dia la mort es va interposar entre vosaltres en el moment més intens de la seva vida, -què son disset anys si no només el darrer sospir-, us el va rebatre de les mans. I des d’aleshores puc entendre la vostra ràbia, tristesa i enyorança de pares, -teniu tot el dret de sentir-vos així-.
El fill que ha marxat, estimats amics meus, us ha deixat una gran herència; l’herència de la solitud, l’herència de la buidor. I potser ara és, -si és que és; jo bé ho vull creure i espero que vosaltres també- més feliç. Potser ara es passeja pels verds camps del jardí de l’Edèn…
Es va enredar any rere any, cada cop més, al voltant del vostre cor, va fer honor a la paraula lleialtat, us va seguir per molts llocs d’aquest món, que sense ell ja no és el mateix.
L’única cosa que no podria suportar és la pèrdua del meu fill, així que què us puc dir per reconfortar-vos que ja no us hagin dit, estimats amics meus; només que continuaran els ocells i les albes, la trama de l’olivera, la gespa vellutada, l’imparable grimpar de la glicina; puntuals floriran a la seva hora, però ell ja no hi serà; -ara hi ha un estel més al firmament i el seu nom és Adrià.
“Si algú estima una flor de la qual només n’existeix un exemplar en milions i milions d’estrelles, amb això en té prou per ser feliç quan se la mira. Pensa: La meva flor és aquí, en algun lloc…” Antoine de Saint Exupéry “El Petit Príncep”.
Que sigueu feliços.

El Petit Príncep

El “Problema Català” o els catalans problemàtics.

Fa molt temps que les catalanes i els catalans som el gra del cul d’Espanya. Al 1931, pocs dies després d’haver-se implantat la República Catalana, el ministre espanyol Fernando de los Ríos, entre altres, va viatjar a Catalunya per convèncer el President Francesc Macià de canviar el nom d’Estat Català per el de Generalitat. Després de tenses converses s’arribà a l’acord i el conflicte es va resoldre obrint camí a la nova forma d’autonomia catalana coneguda fins avui dia com la Generalitat de Catalunya.
Des d’aquest moment Catalunya sucumbia al “mercadeig” polític i les seves fatxenderies han arribat fins els nostres dies deformant la naturalesa primària del gran problema català: l’Estatut.

La primera reflexió que faig recau sobre els personatges protagonistes i autors de la redacció del seu contingut que defineix els deures i drets de les catalanes i els catalans, de les institucions, competències i model de finançament.

El govern d’aquell moment, doncs, amb el President Francesc Macià al capdavant, va ser el que va impulsar la redacció del primer estatut d’autonomia del nostre país: l’Estatut de Núria, el qual va ser aprovat en referèndum per la majoria del poble català i recolzat per 400.000 signatures de catalanes que en aquell moment tenien vetat el dret de vot. Espanya el va retallar en els tràmits parlamentaris ja que al text hi prenia força el nacionalisme català i fou derogat finalment per Franco el 1938.

No va ser fins el govern d’Adolfo Suàrez que, forçat per diverses accions catalanistes i independentistes i no pas per la seva benevolència, va permetre el restabliment de la Generalitat de Catalunya i la tornada de l’exili del President Josep Tarradellas que va formar un govern de dotze Consellers amb l’objectiu de redactar el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya: l’Estatut de Sau el 1979.

En la elaboració de l’estatut varen tenir un cert protagonisme: Macià Alavedra; detingut a l’octubre del 2009 per presumptes delictes urbanístics dins el marc de l’Operació Pretòria, Miquel Roca i Junyent; esquitxat pel Cas Kio, [segons De La Rosa va rebre 200 milions que van servir majoritàriament per finançar CIU], Laureà Lòpez Rodó; ministre franquista, Eduardo Martín Toval; implicat en assumptes de tràfic d’influències mitjançant subvencions a cooperatives, Josep Maria Triginer i Fernàndez; que va admetre davant el jutge que havia fet gestions amb empreses municipals “de la seva mateixa ideologia” [PSC], per aconseguir l’adjudicació d’obres a l’empresa constructora AGT. Aquest individu cobrava d’aquesta empresa un sou de 400.000 de “les antigues” sense asseure’s cap dia al despatx, Jordi Solé Tura; que no va tenir cap mena de mirament en donar l’esquena al Cas Scala; cas que va néixer a les clavegueres de l’Estat i que no en parlaré avui, que el 1978, juntament amb Fraga, Cisneros i altres, va acceptar la monarquia, que va corregir els drets i els deures de la població a la Constitució i que la va signar juntament amb els Pactes de la Moncloa.

Aquesta era una oportunitat immillorable per equiparar l’estatut català amb el del País Vasc i Navarra però hi havia impediments que sorgiren de l’amiguisme entre els partits catalans i els espanyols i interessos personals dels polítics “merchants”. Tot plegat va quedar molt diluït i el poble català, impassible, l’hagué d’acceptar durant quasi 30 anys fins que els líders polítics catalans actuals es van reunir a Miravet amb l’objectiu d’impulsar el nou Estatut d’Autonomia: L’Estatut de Miravet, que va entrar en vigor l’agost de 2006.

El President de la Generalitat Pasqual Maragall i els presidents dels cinc grups polítics del Parlament; de CIU, Artur Mas; del PSC-CpC, Manuela de Madre; d’ERC, Josep-Lluís Carod Rovira; del PP, Josep Piqué, i d’ICV-EA, Joan Saura van elaborar una declaració conjunta per donar suport a la reforma de l’Estatut.

Personalment crec que aquest estatut ni va ser gestat pels més idonis intel•lectualment parlant, ni l’aprovació al parlament va ser un exemple de consens democràtic, ni la campanya de divulgació dirigida per la classe política va ser honesta amb el text, ni la difusió a l’exterior que en va fer algun partit espanyolista va servir per ajuntar les dues cultures; ans tot el contrari. El més significatiu del “problema català” i la naturalesa de la seva discòrdia és i ha estat sempre l’Estatut d’Autonomia …o els seus catalans corruptes?

La segona part de la història és que els nostres brillants polítics han enfangat fins el coll el tarannà del poble català, anteposant els seus interessos personals als de la ciutadania catalana, hipotecant els catalans per conservar ells les seves cadires actuals i la seva estabilitat parlamentària continuant així la tradició ancestral del mercadeig polític.

Ara, el poble català ha dit prou i fins i tot la classe política més bòrnia intueix que pagarà el preu; tot tindrà el seu cost tant en les autonòmiques com en les generals, doncs l’amor que mostren les catalanes i els catalans per Catalunya és una cosa ben diferent a l’ambició de tots els polítics de voler-la governar a qualsevol preu.

Finalment vull recordar a tots el missatge que el President Francesc Macià va donar aquell dia des del balcó de la Plaça de Sant Jaume, tot encoratjant al poble del nostre país que en cas necessari l’entengui cenyint-se rigorosament al text: “Catalans!, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana [...]. Demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida”.