El dit de l’expresident i altres ereccions indiscretes

El dit de l'expresident

Em sembla que a tots ens passa el mateix: ens indignen certes actituds lascives, alguns comentaris ordinaris i coses per l’estil, sobretot quan provenen de presidentes de comunitats autònomes o expresidents que gasten molta fatxenda.

Crec que les escridassades no haurien de formar part del decàleg de qualsevol país que presenti una bona salut democràtica doncs, per més que aquesta colla de terrossos se les mereixin, no donen peu al debat i molt menys a la llibertat d’expressió; allò que els articulistes tant estimem i empunyem com a bandera. Semblant-me doncs, aquesta actitud dic, una expressió vulgar i violenta; un exercici antidemocràtic, deixo clar que analitzats el últims esdeveniments de la classe política espanyola m’apropo més als crits dels estudiants d’Oviedo que als gestos de les “mariquites” histèriques.

Ja em diràs tu si no és desesperant i vergonyós veure tot un expresident vestit de Giorgio Armani i bufanda burberry tosca aixecar el dit, concretament el llépol, de la mà esquerra en senyal plebea i xarona per increpar als increpadors. -Que se’l posi al forat del cul! –diria jo; vostès em perdonaran, però va ser ell i no jo qui amb aquest mateix dit va designar el seu successor: Mari”ano”.

No es necessari, senyor, no es preocupi, que ja ens ha ensenyat Aído, la protegida de Chaves, com donar-nos plaer; als homes també per extensió, doncs és ministra d’igualtat, no fos cas que sortís massa car l’estudi si només anés dirigit a les dones: 26.000 €uros hem pagat per un “mapa de innervació i excitació sexual en clítoris i llavis menors, aplicació en genitoplàstia” que té com a finalitat que les pijoprogres aprenguin com gratar-se el cŭnnus enervat; (conegut pels baixos fondos com “el xumino”). Qui no sap ara on tenim el dit i a on posar-se’l amb aquest mapa per imbècils, amb aquests signes d’expressió xavacana?

I dirà vostè que no se’n recorda de res? i que només va ser una simple anècdota?. Què vol que li digui?-Posi el dit sota l’ombra d’una tomata, senyor-. I em pregunto jo, anirà aquest dit, inclòs al sou?; és que això i coses d’aquest tipus per descuit o ignorància es combina amb política i programes fal·laciosos i passa que tot imbècil troba el seu seient.



Aquest romans estan bojos!

Davant meu, al prestatge de sota,  descansa la col·lecció d’Astèrix que vaig comprar sencera, ara fa dos anys i mig pel meu fill que encara no ha arribat, a un venedor de llibres que deambulava pels carrers de la ciutat. Suposo, això espero i desitjo, que encara fa carrer per guanyar-se la vida honradament. La repasso sovint però només quan estic assegut al vàter. Em relaxa. La fullejo i quan passo pel davant d’una vinyeta que m’atrau, la llegeixo.

Avui, des d’una, Obèlix em deia: “-aquests romans estan  bojos!” i de sobte, ha discorregut pel meu cap que molts catalans opinem el mateix de la classe política que ens ha tocat mastegar, aquest grup d’individus emparentats entre ells i amb tantes característiques comunes que els separa tant de la nostra classe: el populatxo, -així ens qualifiquen ells-.  Aquesta estirp de sang bruta, -així els anomenem nosaltres-, que no ens deixa entendre les seves costums, ni maniobres, ni la manera que tenen de voler imposar la seva voluntat, ni de coses així; ni falta que fa.

És que aquests polítics estan bojos!. I si no ho estan, bé ho sembla. Doncs què pensaria Astèrix de les declaracions de l’Ernest Maragall? Segur que traginaria pedres mastegant renecs contra ell, titllant-lo de romà estrafolari. No veus que són aquest tipus d’actuacions, com les declaracions sobre la lassitud de la tripartita catalana, les que han cansat al poble gàl·lic?

I no és una peripècia extraordinària, fantàstica i extravagant que tot un conseller a sou i privilegis, com és el senyor Antoni Castells, avali aquesta ineficàcia tripartita i defengui el dret a discrepar del seu col·lega Maragall? Què penses doncs que diria Obèlix? (No m’estranya que es neguessin a ser dominats per l’imperi romà) La veritat, jo em passaria els dies i les hores assegut amb Panoràmix, el druida. Potser ell tindria la resposta a totes les incògnites de tota aquesta fauna estrafolària, si més no la poció màgica de l’enteniment.

Per no dir de l’actuació del cap visible d’aquesta infame classe política. –In articulo mortis!, in articulo mortis!-, cridàvem tots. Però de forma paradoxal i rient-se del poble, només els ha brindat amb el benefici de l’extremunció tot deixant que l’agonia s’allargui més encara.

Segurament sense cremar-me, posaria la mà el foc i no li solo posar per ningú: hi ha més de dos que pensen el mateix, que el tripartit presenta de fa temps rigor mortis i que és un cadàver que fa pudor. Però callen i no diuen res.

Querido capitán Alatriste:

Pirata. Dibuix de Silvia Smith

Tanta mierda que hemos comido juntos y ya ves, te sorprendo nuevamente. Y esta vez con mi bilingüismo, no te confundas pues no todos los españoles son merecedores de dicha virtud y mucho menos de escribir bien en varias lenguas; fíjate en el presidente de tu nación, sin ir más lejos. Ni siquiera habla inglés. El otro día, cuando Obama le abrazó en el “National Prayer Breakfast” lo único que soltó de su boca fue un “scaramouche” lingüístico. Algo así como: ¿chuladyan brinquen chuyu? Tal cual. Obama le miró desconcertado y le apretó más fuerte todavía.

Muchas cosas, algunas por suerte y otras por desgracia, son las que nos diferencian separándonos en grado considerable tanto en kilómetros como en costumbres. ¿En qué nos podríamos parecer si vuestra decadencia ha formado parte fundamental de vuestro propio pensamiento? Sin andarme con más rodeos y por ponerte sólo un ejemplo te cuento que nosotros no damos voces a grito pelao convirtiendo cualquier antro madrileño en un plaza de pueblo en fiestas patronales. Los únicos que se oyen en nuestro país usan el idioma cervantino; me has contado muchas veces que te encanta, por cierto igual que a mi, y que del nuestro solo articulas un bona trada y bona nit y con acento leganés. Ah, y por no contarte querido colega, que la mitad de los catalanes, que tanta desafección te provocan, están hartos de sus políticos y todos estamos hasta los huevos del pasteleo de los tuyos.

Así que aclarado este punto y para terminar creo que la alianza de las civilizaciones no es más que un truco trucho, por no decir impensable; imposible. Los españoles y los catalanes jamás se sentirán unidos en nada y en un futuro muy próximo creo que ni coexistir pacíficamente podremos. Es como la Marca Hispánica i el Al-Andalús de antaño, los toros y los castellers de hoy día. Todo ello provoca un choque de civilizaciones.

Y me pregunto yo, tu lengua autonómica, querido Arturo, ¿Cuál es? Como puedes ver el asunto no es un baladí y por supuesto no hay connotaciones xenófobas.

Sant Valentí i altre aviram de corral.

Sant Jordi i Sant Valentí

Avui  és Sant Valentí. Enamorats, nuvis,  esposos, amics i familiars es regalaran notes d’amor o postals virtuals anomenades valentins.

La història es remunta el segle XIV quan per primera vegada s’associa San Valentí amb l’amor i va ser Geoffrey Chaucer  qui a “Parlement of Foules” ho va escriure: “For this was on seynt Volantynys day Whan euery bryd comyth there to chese his make.”, volent dir: “Això va passar el dia de Sant Valentí, quan tots els  ocells  van venir aquí a escollir la seva parella”.

Qui més qui menys tothom té un embolic, si més no, aquest dia sempre te’n recordes d’algú per obsequiar qualsevol andròmina, que ben segur deixarà bandejat a la seva sort. Totes les excuses són bones per manipular els sentiments més purs amb la finalitat d’obtenir grans beneficis. I aquesta premissa  la coneixia molt bé Galerias Preciados quan a la dècada dels vuitanta va instaurar l’onomàstic anglosaxó a Espanya i de retruc a casa nostra.

Per sort, les nostres, són aus d’un altre corral doncs la celebració catalana del dia dels enamorats és el 23 d’abril; per San Jordi i el paper protagonista de la nostra història no li correspon als coloms, a les tórtores o altres aus rapinyaires sinó un jove cavaller que cavalcant un cavall blanc salvà una preciosa donzella de les urpes mortals d’un malèfic drac.

Malgrat tot, ara que el desencís és l’estat que predomina a la nostra societat, que hem preferit fer riques les arques abans del cor, a diferència  del que deia Ciceró,  seria un exercici d’humilitat saber celebrar cada dia un Sant Jordi i si molt m’empenys fins i tot un  Sant Valentí doncs l’abundància d’afecte fa eixamplar el cor.

El corrent “Obamista”

Obama i Laporta

Quan Carretero va presentar la dimissió del càrrec que ostenta com si d’un absolutista es tractés la primera idea que em va passar pel cap va ser que el fet en sí mateix no corresponia a res més que una estratègia de la seva política kafkiana per posar al capdavant del partit a Laporta.

Els últims esdeveniments; actituds impròpies d’un candidat a la presidència, han portat el desencís i desafecció a molts dels seus seguidors i tant ells com jo estem absolutament d’acord amb la classificació que fa Arturo Pérez-Reverter dels polítics, parlant ja en termes genèrics, categoritzant-los en tres grups: “charlatanes”, “cantamañanas” i ”los hijos de la gran puta”.

Tot allò que representa un moviment en contra d’aquests i de la seva política actual simpatitza amb el meu tarannà. Així que si cal fer moviments estratègics, dantescs, maquiavèl•lics o kafkians per posar al capdavant a qui ha despertat sentiments “obamistes” i del “Yes We Can” a la catalana, a la Catalunya més profunda, que es facin; ells bé prou fan i desfan segons els seus criteris i les seves conveniències. Collons!.