Aquests directors generals, etcètera

També el podeu llegir al: indirecte!cat

Conec a més d’un director general, a més de dos secretaris generals i fins i tot a més de tres posats a dit enquistats en el sistema lucratiu: ajuntaments, diputacions, secretariats i altres coses com aquesta i per això em puc permetre el luxe, crec, com qualsevol altre ciutadà amb dret a saber, de preguntar a tots aquest que ostenteu aquests títols les mateixes preguntes que ja he fet als que conec.

Per exemple, Sr. Joan Ferran, a vostè qui li ha donat el seient?. Ho dic, per què els que conec, absolutament tots i altres com aquests, han arribat ocupar el seu privilegiat lloc a dit. Simplement a dit. Així de fàcil i amb la simplicitat de l’argumentari que els caracteritza i segur que, no m’equivocaria pas, si ho preguntés a qualsevol quadrúpede amb cervell de pardal tindria més argúcies capcioses i sil·logismes viciosos que ferien passar com a veritat el que és fals. I aquests no serien els que realment són, com: perquè treballaven a la campanya d’un candidat, perquè és amic de no se qui que coneix a no sé qui més, perquè té carnet del partit i altres motius com aquest i altres etcèteres com aquestes que em repugnen i repugnen a tothom qui té un dit de sentit comú i dos de seny. I que promptament, però tot al seu moment, tots aquests “fulanos de tal”  tindran nom i cognom i per tant cares conegudes. I perdoni que airegi alts secrets del col·lectiu com també la manera de treballar de tota aquesta tipologia de gent i etcèteres com aquets, la majoria atrapats, ara, amb els dits en els maons. Treballen adjudicant a dit. A dit, vull dir: a dit. És a dir: quan vostès diuen, fent demagògia barata, que s’ha de publicar un concurs per què segons els il·lustres, (aquests són vostès; pot riure la resta), tothom té dret a accedir a una convocatòria administrativa concreta, a un lloc de no sé quin departament i bla bla bla, bla bla bla, pensen vostès que el ciutadà honrat, aquell que paga religiosament els seus impostos quan toquen, es creu tota aquesta xerrameca? Ells també saben com va tot, no?, Sr. Ferran?. Almenys jo sí sé com va i per això ho exposo i ho anuncio, doncs també sé com és la praxis de tots els que, com la majoria, tenen aquests càrrecs, la majoria, de confiança.

Però vostès, els molt il·lustres il·lustrats, haurien de recordar que son els que treballen per nosaltres, els que estan al nostre servei; de la societat civil, i per tant ens deuen el respecte que mereix qualsevol gerent de qualsevol empresa tèxtil dels seus assalariats. I la gent com vostès i altres com aquests no es poden permetre el luxe d’increpar a cap periodista en l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. Pensin que quan ho fan, d’alguna manera també, al meu entendre, ens ho fan innecessàriament a nosaltres: la gent, la qui contribueix a pagar el seu sou mes rere mes i que ara és la mateixa que no treu el ventre de penes.

Així que senyors tots: Joan Ferran, Miguel Àngel Martin, Carme Figueres, Josep M Balcells i altres coses com aquestes, entornant els ulls i esperant que la propera entrevista de la Sra. Terribas al president ZP sigui més que un encontre fortuït, us diré el mateix a tots, ah!, i de molt bon rotllo: “No me contéis más cuentos, que vengo de muy lejos y sé todos los cuentos”

The biggest night in Hollywood

Precisament un dia abans del dia de la dona; avui les persones sembla que necessitem tenir un dia per cada cosa, es celebrava al Teatre Kodak, al Hollywood boulevard de Los Angeles la 82 edició de l’entrega dels preuats Oscar; estatueta benvolguda per tots els artistes amb talent i sense. La prèvia, motiu de celebració a bombo i platerets de la seva commemoració anual va ser, al meu entendre i sigui dit que ni fet expressament, la de premiar la millor direcció a Kathryn Bigelow; la primera dona de la història de Hollywood en obtenir aquest guardó per la seva pel·lícula “the hurt locker”, traduït a casa nostra com “en territori hostil”. No només aquest sinó que la pel·lícula de la Bigelow, per si algú no ho sap a hores d’ara, ha guanyat cinc guardons més: film, guió original, muntatge, so i muntatge sonor. Han calgut quatre nominacions femenines, centenars de masculines i vuitanta dos anys d’història; ràpid és dit, perquè una dona aconseguís finalment aquest guardó. Tothom sap i qui no, m’haurà de creure, que els Oscar són l’objectiu més alt a aconseguir per la comunitat cinematogràfica internacional i posen la pel·lícula i els seus protagonistes, directors i etcèteres en el centre d’alguna cosa que pren l’atenció mundial de la resta dels mortals. El fet que una dona hagi guanyat per primera vegada aquest guardó hauria de ser motiu suficient per què les feministes catalanes que més han lluitat aferrissadament per la causa ho haguessin celebrat i proclamat als quatre vents, si més no que ho haguessin inclòs dins la programació d’alguns dels actes del dia de la dona -jo ho hagués fet si fos dona; seria, sota el meu humil punt de vista, una mostra d’orgull del que es pot arribar fer en un món que pertany exclusivament als homes i que exclou la majoria de les vegades, per no di totes, les dones-. I em pregunto: -algú ha sentit  que aquest col·lectiu concret: les feministes aferrissades diguessin alguna cosa; comentari eloqüent o tant sols un discurs emotiu al respecte?-.

Però clar, jo no sóc una dona.

I deixeu-me que us digui també que “la teta espantada” de Clàudia Llosa només té de catalana el que ha costat produir-la, que la senyora Llosa viu a Barcelona i l’accent “incorrecte” que jo li he posat.

No sé si tot plegat ho deixo prou clar.

Potser és que la nova corrent del feminisme veu això poc important; una dejecció a la seva intel·lectualitat. O potser que els últims esdeveniments al nostre país són prou significatius per restar-ne importància; però això són peres d’una altra perera.

Kathryn Bigelow i Barbra Streisand

Girona m’enamora?

Per cert, el passat dia 5 vaig assistir al concert que Josep Carreras va oferir a l’auditori de Girona. No feia dies sinó mesos que tenia entrades per gaudir de la seva veu des dels seients centrals de la primera fila; tot un luxe, pensava jo -fixa’t, gaudirem fins i tot sense recàrrec, doncs estaran incloses al preu, de les seves escopinades-.

La nit va començar a prometre quan vaig rebre una trucada; no diré de qui, no és avui el moment, delatant-me un secret que intentava fos ben guardat per part de la classe empresarial gironina; carrinclona fins a la medul·la, aquella que la nostra enciclopèdia te adjectius suficients per qualificar-la com de mancada de distinció, de consistència i d’originalitat. D’un ridícul alarmant; només cal veure la fotografia que apareixia a la premsa local del dia següent per saber que aquesta colla de fòssils són els mateixos que sempre, cop rere cop, apareixen a totes les fotografies que expliquen o intenten explicar la classe empresarial gironina. Gens identificats es senten els joves emprenedors, que per cert n’estava ple dins la sala simfònica, la majoria sense cap tipus de privilegi o d’ostentació i que es van sentir tant humiliats i exclosos davant tota aquesta colla de bergants. Colla que, acompanyats del Sr. i Sra. Borbó i els seus llepaculs i a diferència del que diuen, no ha contribuït a desenvolupar negocis, ni a fomentar l’emprenedoria i, en definitiva, tampoc ha treballat al servei del creixement econòmic i social. A Girona, almenys, no.

Qualsevol empresari que em llegeixi estarà d’acord amb les meves cavil·lacions i afirmacions. Els de la foto no, per suposat. Les seves acompanyants, empolainades amb abillaments ordinaris i de poc gust, tampoc, per descomptat. I les filles i fills i acompanyants respectius; vives estampetes dels seus progenitors, consentides i impregnades d’una tinta especial: la pedanteria, aquests tampoc. Els que cada dia aixequen les persianes dels seus negocis, molts d’aquests enfilats sobre una corda molt prima a punt de trencar-se, per continuar lluitant contra tota aquesta estupidesa nacional, aquests dic, són els que em secunden; res a veure amb els altres.

I va ser l’estupidesa nacional, aquesta que la majoria de vegades em dona molts dels articles que llegiu fets, la veritable protagonista de la nit. No només la desfilada de furgons policials, els cotxes de la secreta, els llums de tots colors, el cotxe de la “Leti” que quasi m’embarranca sobre una vorera, i altres artefactes militars que l’acompanyaven ens van posar difícil arribar a l’aparcament de l’auditori; aquella maleïda esplanada plena de forats i sense asfaltar, si no que quan aconseguirem arribar-hi no ens van deixar passar i ens feren aparcar a un kilòmetre lluny amb el greu perjudici de la fred i dels tacons, val a dir que nosaltres no teníem invitació: només havíem pagat els cinquanta euros que valia la puta entrada. Els que tenien invitació; els que no pagaven, hi podien aparcar àmpliament. Un cop, doncs, arribats a les portes de l’auditori, garratibats de fred, perplexos varem observar una línea de seguretat composta de no sé quans; un munt, d’aparells detectors de metalls. Per un moment em va donar la sensació d’entrar dins d’un aeroport. No, no. Pitjor. Ens van fer sentir com el nen del pijama de ratlles que ha de creuar aquella porta; antesala de l’holocaust. I en castellano por favor ens anaven escorcollant a tots minuciosament excepte clar, el president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona; Domènec Espadalé, altres presidents d’altres Cambres de Comerç, el president de la Generalitat, els consellers de la Generalitat; Nadals, Gelis i amens, l’alcaldessa de Girona i etcèteres tots, amics inclosos. Els hi hauria de caure la cara de vergonya!!!

I és que és ven veritat què la música amansa les feres, doncs tots aquests inconvenients i altres indignes de menció es varen esmicolar en mil trossos quan la veu de Josep Carreres eixir de l’escenari de manera portentosa, amb una modulació perfecte, quasi brillant, molt ben entonada i vibrant, però fatigada. Només va tornar sortir la fera que porto a dins quan una veu en “off” ens prohibia moure de les nostres butaques “hasta que la fila de honor salga de la sala”. I és que amb les factures que produeixen tota aquesta colla, el país no pot anar millor.

Ens han pujat a la gepa

Ens han pujat tots a la gepa: polítics corruptes, policia corrupte, amics dels polítics o de policies corruptes, funcionaris ineptes i amics d’aquests funcionaris; tots. Tots ens han pujat a la gepa. I ara, tot fent referència a les causes d’aquesta eminència òssia; anormal, tot sigui dit podria anomenar un munt d’activitats delinqüents que han anat succeint una darrera l’altra en aquesta “merda de país; España la puerca”, de la ma dels nostres polítics i consistoris manats per aquesta estirp de dropos xoriços i xorices, (no sigui que em titllin de masclista), i ho faré:

A Màlaga, per exemple, o Estepona, Almeria, diversos municipis de les Canàries i altres etcèteres els casos de corrupció, tots, porten un denominador comú: les regidories d’urbanisme, -el que m’estranya és que encara, a hores d’ara i a diferència de les regidories de cultura on el diner sempre ha sigut escàs, no hagin sortit tots a ganivetades-.

Altres casos de corrupció tenen noms de pel·lícula: “La Trama Eólica”, “El cas Faycán”, “La Platja de les Teresitas”, i més i amb tot el ventall de colors polítics diferents. Però el que s’emporta el palmarès és “El Cas Gürtel” amb un repartiment penós: Francisco Correa, Pablo Crespo o Álvaro Pérez com ‘El Bigotes”, -té collons-, i un total de 64 imputats més com, per anomenar alguns individus: Ricardo Costa o Francisco Camps, Luis Bárcenas o Rafael Merino. A Madrid, el “El Cas Gürtel” ha esquitxat els, (perdonen que no las levante; tal com diu la meva estimada amiga Maruja),  excel·lentíssims ajuntaments de Boadilla del Monte, Majadahonda, Pozuelo, Arganda del Rey i Las Rozas. I no podem obviar, ara que parlo de la capital, “El Cas Guateque” on també la xusma funcionària; aquella que a la tarda no hi és i al matí no treballa, va fer els seus passos per postular-se en precoços xoriços; molt d’ells ja convertits en hàbils professionals de les arts maquiavèl·liques.

I filant encara més prim tenim que els nostres veïns de les Balears també es sumen a la vella doctrina inquisitorial, aquella que pensàvem desterrada però que ha emergit com per art de màgia de forma imminent durant el segle XXI. Exemples en són Jaume Matas o la presidenta del Parlament Autonòmic, Maria Antònia Munar; l’alcalde d’’Andratx, Eugenio Hidalgo o Gabriel Cañellas; distingint-se pel “Palma Arenas”, “Can Domenge”,  “Som Oms”, “l’Escala” i altres coses com aquesta.

Però en aquesta España no pasa nada, ni ningú se’n recorda de res. Ni del hijoputa d’Esperanza Aguirre, ni del dit d’Aznar, ni dels Voittons de la Rita Barbera a tres mil Euros la peça, o els últims escàndols de la Maria Antònia Munar. Ni de les polítiques socialistes ni les promeses incomplertes ni altres etcèteres, etcèteres, etcèteres. I en aquesta Catalunya dels “Molt Honorables” tampoc passa res. Si no, On és Millet?, i la seva filla?, i el jutge?; que per cert ara es diu que té algun parentiu amb tots ells, i que cony li pasa a l’ordinador que no poden obrir els funcionaris d’hisenda?, i totes aquestes coses que com aquesta han deixat perplex i bocabadat al ciutadà honrat que paga els seus impostos religiosament i que ara haurà d’aguantar una nova embranzida inquisitorial de l’agència tributària que li suqueja l’ullal només pensant en la recaptació del 0,1%.

No vull anar més lluny ni fer-vos perdre més el temps, -tampoc cobro per aquests articles-, així que m’afanyaré acabar. Ara, fa pocs dies, surt el molt honorable Montilla i la seva adinerada consort dient que només tenen una casa, un cotxe de deu anys i poca cosa més; pardiez. I penso jo: si no son capaços d’administrar el seu nucli familiar, cóm punyetes poden pretendre administrar un país?

Tot aquest munt de merda d’allà i tota aquesta altra d’aquí ens ha de servir per recordar que aquest any és l’any de les eleccions autonòmiques i per tant ha de ser l’any de la fi del tripartit. No podem donar suport a tota aquesta colla de polítics ineptes que no ens mana; això ja seria una desgràcia per sí mateix, ni a tots els seus amics del rajol i de la banca  amb polítics i alts càrrecs a sou, -aquests sí són els que manen-, que ens coaccionen, ens pressionen i ens amenacen constantment amb lleis inapropiades i fora de context, impositores i inacceptables. És hora de recordar tot allò que han fet tant malament com han pogut; coses de l’ofici.

De nosaltres, dels catalans independentistes dependrà que Catalunya tiri endavant com a País o que la nostra legítima autodeterminació quedi postergada durant vint i cinc anys més sota l’onanisme imperial espanyol i dels seus polítics toixos que només prometen i surten a peu de carrer quan venen les eleccions per acabar pujant-nos a la gepa quan ningú s’ho espera, mofant-se de nosaltres publicant els seus patrimonis aparentment ridículs i humils o emplenant-se la boca amb demagògia barata i arguments simples de tot això i més. Quina poca responsabilitat: sembla mentida!

Així que estimada classe política podeu posar-vos els vostres elegants programes electorals a on us càpiguen. Que imagino on us cab. I que sobretot, quan tireu de la cadena, tireu-la bé, no fos cas que embusséssiu totes les canonades de Catalunya i les haguéssim de pagar nosaltres, com tot.