Precisament un dia abans del dia de la dona; avui les persones sembla que necessitem tenir un dia per cada cosa, es celebrava al Teatre Kodak, al Hollywood boulevard de Los Angeles la 82 edició de l’entrega dels preuats Oscar; estatueta benvolguda per tots els artistes amb talent i sense. La prèvia, motiu de celebració a bombo i platerets de la seva commemoració anual va ser, al meu entendre i sigui dit que ni fet expressament, la de premiar la millor direcció a Kathryn Bigelow; la primera dona de la història de Hollywood en obtenir aquest guardó per la seva pel·lícula “the hurt locker”, traduït a casa nostra com “en territori hostil”. No només aquest sinó que la pel·lícula de la Bigelow, per si algú no ho sap a hores d’ara, ha guanyat cinc guardons més: film, guió original, muntatge, so i muntatge sonor. Han calgut quatre nominacions femenines, centenars de masculines i vuitanta dos anys d’història; ràpid és dit, perquè una dona aconseguís finalment aquest guardó. Tothom sap i qui no, m’haurà de creure, que els Oscar són l’objectiu més alt a aconseguir per la comunitat cinematogràfica internacional i posen la pel·lícula i els seus protagonistes, directors i etcèteres en el centre d’alguna cosa que pren l’atenció mundial de la resta dels mortals. El fet que una dona hagi guanyat per primera vegada aquest guardó hauria de ser motiu suficient per què les feministes catalanes que més han lluitat aferrissadament per la causa ho haguessin celebrat i proclamat als quatre vents, si més no que ho haguessin inclòs dins la programació d’alguns dels actes del dia de la dona -jo ho hagués fet si fos dona; seria, sota el meu humil punt de vista, una mostra d’orgull del que es pot arribar fer en un món que pertany exclusivament als homes i que exclou la majoria de les vegades, per no di totes, les dones-. I em pregunto: -algú ha sentit que aquest col·lectiu concret: les feministes aferrissades diguessin alguna cosa; comentari eloqüent o tant sols un discurs emotiu al respecte?-.
Però clar, jo no sóc una dona.
I deixeu-me que us digui també que “la teta espantada” de Clàudia Llosa només té de catalana el que ha costat produir-la, que la senyora Llosa viu a Barcelona i l’accent “incorrecte” que jo li he posat.
No sé si tot plegat ho deixo prou clar.
Potser és que la nova corrent del feminisme veu això poc important; una dejecció a la seva intel·lectualitat. O potser que els últims esdeveniments al nostre país són prou significatius per restar-ne importància; però això són peres d’una altra perera.
Kathryn Bigelow i Barbra Streisand
