Conec a més d’un director general, a més de dos secretaris generals i fins i tot a més de tres posats a dit enquistats en el sistema lucratiu: ajuntaments, diputacions, secretariats i altres coses com aquesta i per això em puc permetre el luxe, crec, com qualsevol altre ciutadà amb dret a saber, de preguntar a tots aquest que ostenteu aquests títols les mateixes preguntes que ja he fet als que conec.

Per exemple, Sr. Joan Ferran, a vostè qui li ha donat el seient?. Ho dic, per què els que conec, absolutament tots i altres com aquests, han arribat ocupar el seu privilegiat lloc a dit. Simplement a dit. Així de fàcil i amb la simplicitat de l’argumentari que els caracteritza i segur que, no m’equivocaria pas, si ho preguntés a qualsevol quadrúpede amb cervell de pardal tindria més argúcies capcioses i sil·logismes viciosos que ferien passar com a veritat el que és fals. I aquests no serien els que realment són, com: perquè treballaven a la campanya d’un candidat, perquè és amic de no se qui que coneix a no sé qui més, perquè té carnet del partit i altres motius com aquest i altres etcèteres com aquestes que em repugnen i repugnen a tothom qui té un dit de sentit comú i dos de seny. I que promptament, però tot al seu moment, tots aquests “fulanos de tal”  tindran nom i cognom i per tant cares conegudes. I perdoni que airegi alts secrets del col·lectiu com també la manera de treballar de tota aquesta tipologia de gent i etcèteres com aquets, la majoria atrapats, ara, amb els dits en els maons. Treballen adjudicant a dit. A dit, vull dir: a dit. És a dir: quan vostès diuen, fent demagògia barata, que s’ha de publicar un concurs per què segons els il·lustres, (aquests són vostès; pot riure la resta), tothom té dret a accedir a una convocatòria administrativa concreta, a un lloc de no sé quin departament i bla bla bla, bla bla bla, pensen vostès que el ciutadà honrat, aquell que paga religiosament els seus impostos quan toquen, es creu tota aquesta xerrameca? Ells també saben com va tot, no?, Sr. Ferran?. Almenys jo sí sé com va i per això ho exposo i ho anuncio, doncs també sé com és la praxis de tots els que, com la majoria, tenen aquests càrrecs, la majoria, de confiança.

Però vostès, els molt il·lustres il·lustrats, haurien de recordar que son els que treballen per nosaltres, els que estan al nostre servei; de la societat civil, i per tant ens deuen el respecte que mereix qualsevol gerent de qualsevol empresa tèxtil dels seus assalariats. I la gent com vostès i altres com aquests no es poden permetre el luxe d’increpar a cap periodista en l’exercici del dret a la llibertat d’expressió. Pensin que quan ho fan, d’alguna manera també, al meu entendre, ens ho fan innecessàriament a nosaltres: la gent, la qui contribueix a pagar el seu sou mes rere mes i que ara és la mateixa que no treu el ventre de penes.

Així que senyors tots: Joan Ferran, Miguel Àngel Martin, Carme Figueres, Josep M Balcells i altres coses com aquestes, entornant els ulls i esperant que la propera entrevista de la Sra. Terribas al president ZP sigui més que un encontre fortuït, us diré el mateix a tots, ah!, i de molt bon rotllo: “No me contéis más cuentos, que vengo de muy lejos y sé todos los cuentos”

Però clar, jo no sóc una dona.

I deixeu-me que us digui també que “la teta espantada” de Clàudia Llosa només té de catalana el que ha costat produir-la, que la senyora Llosa viu a Barcelona i l’accent “incorrecte” que jo li he posat.

No sé si tot plegat ho deixo prou clar.

Potser és que la nova corrent del feminisme veu això poc important; una dejecció a la seva intel·lectualitat. O potser que els últims esdeveniments al nostre país són prou significatius per restar-ne importància; però això són peres d’una altra perera.

Kathryn Bigelow i Barbra Streisand

Per cert, el passat dia 5 vaig assistir al concert que Josep Carreras va oferir a l’auditori de Girona. No feia dies sinó mesos que tenia entrades per gaudir de la seva veu des dels seients centrals de la primera fila; tot un luxe, pensava jo -fixa’t, gaudirem fins i tot sense recàrrec, doncs estaran incloses al preu, de les seves escopinades-.

La nit va començar a prometre quan vaig rebre una trucada; no diré de qui, no és avui el moment, delatant-me un secret que intentava fos ben guardat per part de la classe empresarial gironina; carrinclona fins a la medul·la, aquella que la nostra enciclopèdia te adjectius suficients per qualificar-la com de mancada de distinció, de consistència i d’originalitat. D’un ridícul alarmant; només cal veure la fotografia que apareixia a la premsa local del dia següent per saber que aquesta colla de fòssils són els mateixos que sempre, cop rere cop, apareixen a totes les fotografies que expliquen o intenten explicar la classe empresarial gironina. Gens identificats es senten els joves emprenedors, que per cert n’estava ple dins la sala simfònica, la majoria sense cap tipus de privilegi o d’ostentació i que es van sentir tant humiliats i exclosos davant tota aquesta colla de bergants. Colla que, acompanyats del Sr. i Sra. Borbó i els seus llepaculs i a diferència del que diuen, no ha contribuït a desenvolupar negocis, ni a fomentar l’emprenedoria i, en definitiva, tampoc ha treballat al servei del creixement econòmic i social. A Girona, almenys, no.

Qualsevol empresari que em llegeixi estarà d’acord amb les meves cavil·lacions i afirmacions. Els de la foto no, per suposat. Les seves acompanyants, empolainades amb abillaments ordinaris i de poc gust, tampoc, per descomptat. I les filles i fills i acompanyants respectius; vives estampetes dels seus progenitors, consentides i impregnades d’una tinta especial: la pedanteria, aquests tampoc. Els que cada dia aixequen les persianes dels seus negocis, molts d’aquests enfilats sobre una corda molt prima a punt de trencar-se, per continuar lluitant contra tota aquesta estupidesa nacional, aquests dic, són els que em secunden; res a veure amb els altres.

I va ser l’estupidesa nacional, aquesta que la majoria de vegades em dona molts dels articles que llegiu fets, la veritable protagonista de la nit. No només la desfilada de furgons policials, els cotxes de la secreta, els llums de tots colors, el cotxe de la “Leti” que quasi m’embarranca sobre una vorera, i altres artefactes militars que l’acompanyaven ens van posar difícil arribar a l’aparcament de l’auditori; aquella maleïda esplanada plena de forats i sense asfaltar, si no que quan aconseguirem arribar-hi no ens van deixar passar i ens feren aparcar a un kilòmetre lluny amb el greu perjudici de la fred i dels tacons, val a dir que nosaltres no teníem invitació: només havíem pagat els cinquanta euros que valia la puta entrada. Els que tenien invitació; els que no pagaven, hi podien aparcar àmpliament. Un cop, doncs, arribats a les portes de l’auditori, garratibats de fred, perplexos varem observar una línea de seguretat composta de no sé quans; un munt, d’aparells detectors de metalls. Per un moment em va donar la sensació d’entrar dins d’un aeroport. No, no. Pitjor. Ens van fer sentir com el nen del pijama de ratlles que ha de creuar aquella porta; antesala de l’holocaust. I en castellano por favor ens anaven escorcollant a tots minuciosament excepte clar, el president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona; Domènec Espadalé, altres presidents d’altres Cambres de Comerç, el president de la Generalitat, els consellers de la Generalitat; Nadals, Gelis i amens, l’alcaldessa de Girona i etcèteres tots, amics inclosos. Els hi hauria de caure la cara de vergonya!!!

I és que és ven veritat què la música amansa les feres, doncs tots aquests inconvenients i altres indignes de menció es varen esmicolar en mil trossos quan la veu de Josep Carreres eixir de l’escenari de manera portentosa, amb una modulació perfecte, quasi brillant, molt ben entonada i vibrant, però fatigada. Només va tornar sortir la fera que porto a dins quan una veu en “off” ens prohibia moure de les nostres butaques “hasta que la fila de honor salga de la sala”. I és que amb les factures que produeixen tota aquesta colla, el país no pot anar millor.

A Màlaga, per exemple, o Estepona, Almeria, diversos municipis de les Canàries i altres etcèteres els casos de corrupció, tots, porten un denominador comú: les regidories d’urbanisme, -el que m’estranya és que encara, a hores d’ara i a diferència de les regidories de cultura on el diner sempre ha sigut escàs, no hagin sortit tots a ganivetades-.

Altres casos de corrupció tenen noms de pel·lícula: “La Trama Eólica”, “El cas Faycán”, “La Platja de les Teresitas”, i més i amb tot el ventall de colors polítics diferents. Però el que s’emporta el palmarès és “El Cas Gürtel” amb un repartiment penós: Francisco Correa, Pablo Crespo o Álvaro Pérez com ‘El Bigotes”, -té collons-, i un total de 64 imputats més com, per anomenar alguns individus: Ricardo Costa o Francisco Camps, Luis Bárcenas o Rafael Merino. A Madrid, el “El Cas Gürtel” ha esquitxat els, (perdonen que no las levante; tal com diu la meva estimada amiga Maruja),  excel·lentíssims ajuntaments de Boadilla del Monte, Majadahonda, Pozuelo, Arganda del Rey i Las Rozas. I no podem obviar, ara que parlo de la capital, “El Cas Guateque” on també la xusma funcionària; aquella que a la tarda no hi és i al matí no treballa, va fer els seus passos per postular-se en precoços xoriços; molt d’ells ja convertits en hàbils professionals de les arts maquiavèl·liques.

I filant encara més prim tenim que els nostres veïns de les Balears també es sumen a la vella doctrina inquisitorial, aquella que pensàvem desterrada però que ha emergit com per art de màgia de forma imminent durant el segle XXI. Exemples en són Jaume Matas o la presidenta del Parlament Autonòmic, Maria Antònia Munar; l’alcalde d’’Andratx, Eugenio Hidalgo o Gabriel Cañellas; distingint-se pel “Palma Arenas”, “Can Domenge”,  “Som Oms”, “l’Escala” i altres coses com aquesta.

Però en aquesta España no pasa nada, ni ningú se’n recorda de res. Ni del hijoputa d’Esperanza Aguirre, ni del dit d’Aznar, ni dels Voittons de la Rita Barbera a tres mil Euros la peça, o els últims escàndols de la Maria Antònia Munar. Ni de les polítiques socialistes ni les promeses incomplertes ni altres etcèteres, etcèteres, etcèteres. I en aquesta Catalunya dels “Molt Honorables” tampoc passa res. Si no, On és Millet?, i la seva filla?, i el jutge?; que per cert ara es diu que té algun parentiu amb tots ells, i que cony li pasa a l’ordinador que no poden obrir els funcionaris d’hisenda?, i totes aquestes coses que com aquesta han deixat perplex i bocabadat al ciutadà honrat que paga els seus impostos religiosament i que ara haurà d’aguantar una nova embranzida inquisitorial de l’agència tributària que li suqueja l’ullal només pensant en la recaptació del 0,1%.

No vull anar més lluny ni fer-vos perdre més el temps, -tampoc cobro per aquests articles-, així que m’afanyaré acabar. Ara, fa pocs dies, surt el molt honorable Montilla i la seva adinerada consort dient que només tenen una casa, un cotxe de deu anys i poca cosa més; pardiez. I penso jo: si no son capaços d’administrar el seu nucli familiar, cóm punyetes poden pretendre administrar un país?

Tot aquest munt de merda d’allà i tota aquesta altra d’aquí ens ha de servir per recordar que aquest any és l’any de les eleccions autonòmiques i per tant ha de ser l’any de la fi del tripartit. No podem donar suport a tota aquesta colla de polítics ineptes que no ens mana; això ja seria una desgràcia per sí mateix, ni a tots els seus amics del rajol i de la banca  amb polítics i alts càrrecs a sou, -aquests sí són els que manen-, que ens coaccionen, ens pressionen i ens amenacen constantment amb lleis inapropiades i fora de context, impositores i inacceptables. És hora de recordar tot allò que han fet tant malament com han pogut; coses de l’ofici.

De nosaltres, dels catalans independentistes dependrà que Catalunya tiri endavant com a País o que la nostra legítima autodeterminació quedi postergada durant vint i cinc anys més sota l’onanisme imperial espanyol i dels seus polítics toixos que només prometen i surten a peu de carrer quan venen les eleccions per acabar pujant-nos a la gepa quan ningú s’ho espera, mofant-se de nosaltres publicant els seus patrimonis aparentment ridículs i humils o emplenant-se la boca amb demagògia barata i arguments simples de tot això i més. Quina poca responsabilitat: sembla mentida!

Així que estimada classe política podeu posar-vos els vostres elegants programes electorals a on us càpiguen. Que imagino on us cab. I que sobretot, quan tireu de la cadena, tireu-la bé, no fos cas que embusséssiu totes les canonades de Catalunya i les haguéssim de pagar nosaltres, com tot.

El dit de l'expresident

Em sembla que a tots ens passa el mateix: ens indignen certes actituds lascives, alguns comentaris ordinaris i coses per l’estil, sobretot quan provenen de presidentes de comunitats autònomes o expresidents que gasten molta fatxenda.

Crec que les escridassades no haurien de formar part del decàleg de qualsevol país que presenti una bona salut democràtica doncs, per més que aquesta colla de terrossos se les mereixin, no donen peu al debat i molt menys a la llibertat d’expressió; allò que els articulistes tant estimem i empunyem com a bandera. Semblant-me doncs, aquesta actitud dic, una expressió vulgar i violenta; un exercici antidemocràtic, deixo clar que analitzats el últims esdeveniments de la classe política espanyola m’apropo més als crits dels estudiants d’Oviedo que als gestos de les “mariquites” histèriques.

Ja em diràs tu si no és desesperant i vergonyós veure tot un expresident vestit de Giorgio Armani i bufanda burberry tosca aixecar el dit, concretament el llépol, de la mà esquerra en senyal plebea i xarona per increpar als increpadors. -Que se’l posi al forat del cul! –diria jo; vostès em perdonaran, però va ser ell i no jo qui amb aquest mateix dit va designar el seu successor: Mari”ano”.

No es necessari, senyor, no es preocupi, que ja ens ha ensenyat Aído, la protegida de Chaves, com donar-nos plaer; als homes també per extensió, doncs és ministra d’igualtat, no fos cas que sortís massa car l’estudi si només anés dirigit a les dones: 26.000 €uros hem pagat per un “mapa de innervació i excitació sexual en clítoris i llavis menors, aplicació en genitoplàstia” que té com a finalitat que les pijoprogres aprenguin com gratar-se el cŭnnus enervat; (conegut pels baixos fondos com “el xumino”). Qui no sap ara on tenim el dit i a on posar-se’l amb aquest mapa per imbècils, amb aquests signes d’expressió xavacana?

I dirà vostè que no se’n recorda de res? i que només va ser una simple anècdota?. Què vol que li digui?-Posi el dit sota l’ombra d’una tomata, senyor-. I em pregunto jo, anirà aquest dit, inclòs al sou?; és que això i coses d’aquest tipus per descuit o ignorància es combina amb política i programes fal·laciosos i passa que tot imbècil troba el seu seient.



Davant meu, al prestatge de sota,  descansa la col·lecció d’Astèrix que vaig comprar sencera, ara fa dos anys i mig pel meu fill que encara no ha arribat, a un venedor de llibres que deambulava pels carrers de la ciutat. Suposo, això espero i desitjo, que encara fa carrer per guanyar-se la vida honradament. La repasso sovint però només quan estic assegut al vàter. Em relaxa. La fullejo i quan passo pel davant d’una vinyeta que m’atrau, la llegeixo.

Avui, des d’una, Obèlix em deia: “-aquests romans estan  bojos!” i de sobte, ha discorregut pel meu cap que molts catalans opinem el mateix de la classe política que ens ha tocat mastegar, aquest grup d’individus emparentats entre ells i amb tantes característiques comunes que els separa tant de la nostra classe: el populatxo, -així ens qualifiquen ells-.  Aquesta estirp de sang bruta, -així els anomenem nosaltres-, que no ens deixa entendre les seves costums, ni maniobres, ni la manera que tenen de voler imposar la seva voluntat, ni de coses així; ni falta que fa.

És que aquests polítics estan bojos!. I si no ho estan, bé ho sembla. Doncs què pensaria Astèrix de les declaracions de l’Ernest Maragall? Segur que traginaria pedres mastegant renecs contra ell, titllant-lo de romà estrafolari. No veus que són aquest tipus d’actuacions, com les declaracions sobre la lassitud de la tripartita catalana, les que han cansat al poble gàl·lic?

I no és una peripècia extraordinària, fantàstica i extravagant que tot un conseller a sou i privilegis, com és el senyor Antoni Castells, avali aquesta ineficàcia tripartita i defengui el dret a discrepar del seu col·lega Maragall? Què penses doncs que diria Obèlix? (No m’estranya que es neguessin a ser dominats per l’imperi romà) La veritat, jo em passaria els dies i les hores assegut amb Panoràmix, el druida. Potser ell tindria la resposta a totes les incògnites de tota aquesta fauna estrafolària, si més no la poció màgica de l’enteniment.

Per no dir de l’actuació del cap visible d’aquesta infame classe política. –In articulo mortis!, in articulo mortis!-, cridàvem tots. Però de forma paradoxal i rient-se del poble, només els ha brindat amb el benefici de l’extremunció tot deixant que l’agonia s’allargui més encara.

Segurament sense cremar-me, posaria la mà el foc i no li solo posar per ningú: hi ha més de dos que pensen el mateix, que el tripartit presenta de fa temps rigor mortis i que és un cadàver que fa pudor. Però callen i no diuen res.

Pirata. Dibuix de Silvia Smith

Tanta mierda que hemos comido juntos y ya ves, te sorprendo nuevamente. Y esta vez con mi bilingüismo, no te confundas pues no todos los españoles son merecedores de dicha virtud y mucho menos de escribir bien en varias lenguas; fíjate en el presidente de tu nación, sin ir más lejos. Ni siquiera habla inglés. El otro día, cuando Obama le abrazó en el “National Prayer Breakfast” lo único que soltó de su boca fue un “scaramouche” lingüístico. Algo así como: ¿chuladyan brinquen chuyu? Tal cual. Obama le miró desconcertado y le apretó más fuerte todavía.

Muchas cosas, algunas por suerte y otras por desgracia, son las que nos diferencian separándonos en grado considerable tanto en kilómetros como en costumbres. ¿En qué nos podríamos parecer si vuestra decadencia ha formado parte fundamental de vuestro propio pensamiento? Sin andarme con más rodeos y por ponerte sólo un ejemplo te cuento que nosotros no damos voces a grito pelao convirtiendo cualquier antro madrileño en un plaza de pueblo en fiestas patronales. Los únicos que se oyen en nuestro país usan el idioma cervantino; me has contado muchas veces que te encanta, por cierto igual que a mi, y que del nuestro solo articulas un bona trada y bona nit y con acento leganés. Ah, y por no contarte querido colega, que la mitad de los catalanes, que tanta desafección te provocan, están hartos de sus políticos y todos estamos hasta los huevos del pasteleo de los tuyos.

Así que aclarado este punto y para terminar creo que la alianza de las civilizaciones no es más que un truco trucho, por no decir impensable; imposible. Los españoles y los catalanes jamás se sentirán unidos en nada y en un futuro muy próximo creo que ni coexistir pacíficamente podremos. Es como la Marca Hispánica i el Al-Andalús de antaño, los toros y los castellers de hoy día. Todo ello provoca un choque de civilizaciones.

Y me pregunto yo, tu lengua autonómica, querido Arturo, ¿Cuál es? Como puedes ver el asunto no es un baladí y por supuesto no hay connotaciones xenófobas.

Sant Jordi i Sant Valentí

Avui  és Sant Valentí. Enamorats, nuvis,  esposos, amics i familiars es regalaran notes d’amor o postals virtuals anomenades valentins.

La història es remunta el segle XIV quan per primera vegada s’associa San Valentí amb l’amor i va ser Geoffrey Chaucer  qui a “Parlement of Foules” ho va escriure: “For this was on seynt Volantynys day Whan euery bryd comyth there to chese his make.”, volent dir: “Això va passar el dia de Sant Valentí, quan tots els  ocells  van venir aquí a escollir la seva parella”.

Qui més qui menys tothom té un embolic, si més no, aquest dia sempre te’n recordes d’algú per obsequiar qualsevol andròmina, que ben segur deixarà bandejat a la seva sort. Totes les excuses són bones per manipular els sentiments més purs amb la finalitat d’obtenir grans beneficis. I aquesta premissa  la coneixia molt bé Galerias Preciados quan a la dècada dels vuitanta va instaurar l’onomàstic anglosaxó a Espanya i de retruc a casa nostra.

Per sort, les nostres, són aus d’un altre corral doncs la celebració catalana del dia dels enamorats és el 23 d’abril; per San Jordi i el paper protagonista de la nostra història no li correspon als coloms, a les tórtores o altres aus rapinyaires sinó un jove cavaller que cavalcant un cavall blanc salvà una preciosa donzella de les urpes mortals d’un malèfic drac.

Malgrat tot, ara que el desencís és l’estat que predomina a la nostra societat, que hem preferit fer riques les arques abans del cor, a diferència  del que deia Ciceró,  seria un exercici d’humilitat saber celebrar cada dia un Sant Jordi i si molt m’empenys fins i tot un  Sant Valentí doncs l’abundància d’afecte fa eixamplar el cor.

Obama i Laporta

Quan Carretero va presentar la dimissió del càrrec que ostenta com si d’un absolutista es tractés la primera idea que em va passar pel cap va ser que el fet en sí mateix no corresponia a res més que una estratègia de la seva política kafkiana per posar al capdavant del partit a Laporta.

Els últims esdeveniments; actituds impròpies d’un candidat a la presidència, han portat el desencís i desafecció a molts dels seus seguidors i tant ells com jo estem absolutament d’acord amb la classificació que fa Arturo Pérez-Reverter dels polítics, parlant ja en termes genèrics, categoritzant-los en tres grups: “charlatanes”, “cantamañanas” i ”los hijos de la gran puta”.

Tot allò que representa un moviment en contra d’aquests i de la seva política actual simpatitza amb el meu tarannà. Així que si cal fer moviments estratègics, dantescs, maquiavèl•lics o kafkians per posar al capdavant a qui ha despertat sentiments “obamistes” i del “Yes We Can” a la catalana, a la Catalunya més profunda, que es facin; ells bé prou fan i desfan segons els seus criteris i les seves conveniències. Collons!.

Ocells al cap d'Steven Kenny

Fa pocs dies sortia Marianito vestit amb una jupa de pell de color negra i amb aires de “maripili travestorra” donant-nos lliçons de ciutadania i política social; o això pretenia, i avui vol proposar al parlament la cadena perpètua amb la seva corbata de color blau “gavina pidolaire”. I és que per més que no vulgui sempre em sembla que aquest home té una meitat d’àngel i una altra de marisc, – com deia Dalí referint-se a Maruja Mallo-, i que encara no ha sortit del seu armari tant particular, sacrificant-se d’aquesta manera per amor al seu partit; que és “PePe” i no “Pepa”. Sembla ser, per dissort nostra, que es dibuixa un horitzó atapeït de gavines que ens portaran molt mal de cap pels sorolls, “caquetes”, detriments i, per què no dir-ho, embussaments de canonades. Haurem de mirar com eradiquem aquesta plaga.

Referent a la cadena perpètua, “es suficient”, –va dir ZP-, “i adequada si es compara en termes pràctics”, -va continuar-, “el compliment de condemnes a Espanya amb qualsevol altre país europeu”. Quina punyetera mania té ZP en voler comparar-se, només en algunes coses; clar, amb altres països europeus. No poden tenir ni tant sols una iniciativa pròpia?

Fixeu-vos doncs amb la seva política. Ha passat de la protecció absoluta del treballador a crear una nova forma d’esclavitud: hipoteques fins els 40 anys; prorrogables, – faltaria més-, i feina fins els 70, -treballaran ells fins els 80 per recuperar tot el temps que perden?-, i és que ja poden qualificar la idea de raonable; molt sacrificada diria jo, doncs ells només han de treballar 7 anys per retirar-se còmodament amb una pensió no merescuda, per no dir-ho d’una altra manera, de per vida.

Ara bé, pronosticar que aquest any, referint-se al 2010, “serà l’any de la recuperació econòmica”, -És que Ibañez Serrador s’ha fet ministre?. A qui tenen per assessors?, a la família “Pica-Piedra” i a la Rita-Barbera de guionista? On troben la gent per confeccionar les llistes polítiques? En els càstings de “Gran Hermano”?
Tot plegat em sembla de lo més surrealista que ens hàgim pogut tirar a la cara.

La majoria de blocaires desconeixíem fins ara on podia arribar el cinisme de Zapatero i admeto que els fets que narro a continuació ens han donat tema per descontextualitzar la situació i posar llenya al foc.

Un dels molts secrets més ben protegits per la Moncloa va ser airejat fa pocs dies pel nou ambaixador dels Estats Units, Alan Solomont, quan, ficant els peus a la galleda, se li va escapar que el President Rodríguez ZP viatjaria el proper dia 4 de Febrer a Washington DC per assistir com invitat especial a L’“Esmorzar d’Oració Nacional” per resar, juntament amb altres mandataris, per la crisi econòmica que assola el món sencer. El que dubto és que hi assisteixi en qualitat de President. Més tard, amb l’aigua ja al coll, es va haver de disculpar per la seva poca perspicàcia sobre el tema. Alan Solomont va fer trontollar durant unes hores el gabinet de comunicació del cap de l’executiu, doncs aquest no tenia preparat el contingut imprecís del discurs que posaria de manifest el viatge del president obligant aquest a la improvisació sobre el tema tal i com denota el seu tarannà.

El “National Prayer Breakfast” es va instaurar durant la Gran Depressió del 1929. Des del 1939 aquest esmorzar és convocat per una organització protestant ultraconservadora, “The fellowship Foundation”, més coneguda com l’obscura “The Family”, que reuneix a l’hotel Washington Hilton més de 3.500 persones de 120 països diferents anualment el primer dijous del mes de febrer.

Cóm pot un home que té als fonaments del seu projecte polític el laïcisme com a pilar bàsic assistir a un esdeveniment d’aquestes característiques si no és per què gaudeix d’un alt nivell de cinisme?.

Posats a ser cínics demano que els mandataris incloguin en el seu res al senyor altres oracions doncs que en certs països del món morin cada dia més de 6.500 persones per no poder comprar el mateix medicament que nosaltres tenim a l’abast de la mà, seria també un molt bon motiu d’oració que mig justificaria el pressupost astronòmic que suposarà aquest viatge per les butxaques dels contribuents. (Consultat el gabinet de presidència en data d’avui no he obtingut resposta)

I avui em passejo pel poble; vull anar a comprar un parell de llibres que m’omplin el temps buit, i al passar pel davant de Can Toni em saluden tot dient: -què!, amunt i avall, oi?. Em sorprèn i només ric saludant cordialment amb un moviment de cap, i penso que té tota la raó la botiguera, doncs, a diferència d’abans, aprofito aquests nous dilluns que no tinc feina al despatx per fer quatre coses pel centre i això provoca que en un poble petit com el que visc passi per davant de qualsevol botiga més d’un cop o dos… i tres també.

La notable resistència dels mercats financers, l’alça inexorable dels tipus d’interès bancari i la cursileria no només han servit per reduir la pobresa si no per preparar la societat de la benanança amb el disbarat del 20% de la població sota el llindar de la misèria i per tant de l’exclusió social.

Tothom ho deia però ningú s’ho creia fins que tot se n’ha anat en orris: el treball a la construcció, el sistema financer, la bombolla immobiliària, i ha tornat l’amenaça feixista a gran escala, la crisi política, els cementiris nuclears, el Louis Vuitton de la Barberà i els pisos de 30 metres.

Així que amb el panorama social, polític i econòmic que se’ns presenta just davant jo “toco el dos” ràpidament que el tres ja és fora i que pagui l’últim.

Alicia al país de les meravelles

D’entremig del món fantàstic de Zapatero i el seu particular país de les meravelles surt com renaixent del mig de les cendres un nou món molt més realista que l’anterior: el món de Pandora. No és pas d’aquest que vull parlar, hi ha moltes referències sobre el tema, sinó de l’altre; producte de la fantasia i fatxenderia.

El present del país a finals de gener pinta encara força negre, [sobretot després de la publicació de l’últim informe del FMI que exclou Espanya del inici de la recuperació econòmica], del color negre parlava, i al fons de tot; però molt i molt al fons, es comença entreveure el color de la primavera; molt aviat arribarà març.

Què us pensàveu?, que us enganyaria com fa l’executiu dient-vos que ve bonança, amb aquest estil tant juvenil, fins i tot infantil diria jo, tant propi d’aquesta “patoleia”, fent demagògia barata i jocs malabars amb els seus eufemismes? No, no us vull enganyar com han fet amb els pensionistes dient-los que pujarien les seves pensions però amagant-los l’abolició de la deducció a l’IRPF dels 400 €uros i per tant veient reduït el seu poder adquisitiu considerablement. Us vull dir la veritat: la crisi no ha passat, l’atur continua creixent però menys per què també hi ha menys llocs per destruir i la política social de Zapatero no és més que “corramos un tupido velo” abans que se’n adonin.

El país de les meravelles d’en Zapatero narra la història d’un poble treballador, acostumat a rebre bastonades que veu com de cop i volta els seus mandataris juguen a partits ridículs de croquet amb cartes humanitzades que els representen, esperant que la reina Salgado o el seu concubí Corbacho no els tallin el cap.

Aquest govern ha demostrat una vegada més que el seu sistema institucional és absolet i que necessita una renovació urgent de personal, sobretot de l’interí. I ha de saber que el poble ja no se’l mira amb la mirada innocent d’una nena de casa bona, com fins fa poc, sinó que sent la necessitat d’extingir aquesta societat victoriana que l’estrangula cada cop més fins deixar-lo sense respiració; sempre ens queda l’esperança que no ens acabaran afogant doncs ens necessiten per la seva pròpia supervivència i mantenir la integritat dels seus patrimonis.

Així que mentre esperem que els colors del futur arribin aviat dins qualsevol ecosistema polític i just ara que encetem l’any electoral ens prepararem per escoltar les noves formes de govern amb programes “d’acció impracticables i fal•laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi” i aparentment populistes.

Minarets i Campanars

El debat de la immigració, més que delicat i complex, és un tema tabú i que desperta brots racistes dins la societat catalana. I escric conscient la paraula tabú doncs aquesta s’utilitza de forma psicològica quan un sentiment entra en conflicte amb el desig intens inconscient i la prohibició de portar-lo a terme.
Quan un d’aquests sentiments; patrons de conducte universal, es materialitza de forma evident, com és el cas de Vic, l’alarma social s’activa i es qüestiona l’efectivitat de les polítiques d’integració.
Permeteu-me avui que no evidenciï els meus instints més animals, que el meu article no sigui més que un subterfugi del que hauria de ser realment i que s’exposi en format de pregunta, tot per no fer aflorar els sentiment més adversos.
Val la pena que Catalunya mantingui el status de terra d’acollida?, o potser caldria abaixar aquesta bandera i encara que tots sota la mateixa, hissar un pel més la catalana?.
Queda Jesucrist en evidència davant Mahoma si incloem al calendari cristià les dades del ramadà o de la matança del be? … o per què ara el Windows del meu ordinador no entén la paraula Jesucrist i si que entén la de Mahoma?.
Hem de deixar construir minarets a les mesquites?, o discoteques a les esglésies?
Hem de validar un partit polític, com per exemple el “PRUNE”, que posa l’islam a les bases del seu projecte polític com a factor determinant per a la regeneració moral i ètica de la nostra societat?, o hauríem d’acotar el dret a vot?.
Han de fer ara política de prevenció contra brots racistes a corre-cuita corren el risc d’errar-la?, o em direu que he posat masses erres i que això provoca una lectura difícil, tèrbola i vehement?.
És l’espanyol xenòfob per definició?, o el català racista per antonomàsia?.
És evident que Catalunya ha superat amb bona nota l’examen migratori del passat però aquest cop, deixeu-me que posi en dubte que en surti ben parada encara que els minarets i els campanars comparteixin la mateixa funció; uns cridant i els altres repicant.

La primera reflexió que faig recau sobre els personatges protagonistes i autors de la redacció del seu contingut que defineix els deures i drets de les catalanes i els catalans, de les institucions, competències i model de finançament.

El govern d’aquell moment, doncs, amb el President Francesc Macià al capdavant, va ser el que va impulsar la redacció del primer estatut d’autonomia del nostre país: l’Estatut de Núria, el qual va ser aprovat en referèndum per la majoria del poble català i recolzat per 400.000 signatures de catalanes que en aquell moment tenien vetat el dret de vot. Espanya el va retallar en els tràmits parlamentaris ja que al text hi prenia força el nacionalisme català i fou derogat finalment per Franco el 1938.

No va ser fins el govern d’Adolfo Suàrez que, forçat per diverses accions catalanistes i independentistes i no pas per la seva benevolència, va permetre el restabliment de la Generalitat de Catalunya i la tornada de l’exili del President Josep Tarradellas que va formar un govern de dotze Consellers amb l’objectiu de redactar el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya: l’Estatut de Sau el 1979.

En la elaboració de l’estatut varen tenir un cert protagonisme: Macià Alavedra; detingut a l’octubre del 2009 per presumptes delictes urbanístics dins el marc de l’Operació Pretòria, Miquel Roca i Junyent; esquitxat pel Cas Kio, [segons De La Rosa va rebre 200 milions que van servir majoritàriament per finançar CIU], Laureà Lòpez Rodó; ministre franquista, Eduardo Martín Toval; implicat en assumptes de tràfic d’influències mitjançant subvencions a cooperatives, Josep Maria Triginer i Fernàndez; que va admetre davant el jutge que havia fet gestions amb empreses municipals “de la seva mateixa ideologia” [PSC], per aconseguir l’adjudicació d’obres a l’empresa constructora AGT. Aquest individu cobrava d’aquesta empresa un sou de 400.000 de “les antigues” sense asseure’s cap dia al despatx, Jordi Solé Tura; que no va tenir cap mena de mirament en donar l’esquena al Cas Scala; cas que va néixer a les clavegueres de l’Estat i que no en parlaré avui, que el 1978, juntament amb Fraga, Cisneros i altres, va acceptar la monarquia, que va corregir els drets i els deures de la població a la Constitució i que la va signar juntament amb els Pactes de la Moncloa.

Aquesta era una oportunitat immillorable per equiparar l’estatut català amb el del País Vasc i Navarra però hi havia impediments que sorgiren de l’amiguisme entre els partits catalans i els espanyols i interessos personals dels polítics “merchants”. Tot plegat va quedar molt diluït i el poble català, impassible, l’hagué d’acceptar durant quasi 30 anys fins que els líders polítics catalans actuals es van reunir a Miravet amb l’objectiu d’impulsar el nou Estatut d’Autonomia: L’Estatut de Miravet, que va entrar en vigor l’agost de 2006.

El President de la Generalitat Pasqual Maragall i els presidents dels cinc grups polítics del Parlament; de CIU, Artur Mas; del PSC-CpC, Manuela de Madre; d’ERC, Josep-Lluís Carod Rovira; del PP, Josep Piqué, i d’ICV-EA, Joan Saura van elaborar una declaració conjunta per donar suport a la reforma de l’Estatut.

Personalment crec que aquest estatut ni va ser gestat pels més idonis intel•lectualment parlant, ni l’aprovació al parlament va ser un exemple de consens democràtic, ni la campanya de divulgació dirigida per la classe política va ser honesta amb el text, ni la difusió a l’exterior que en va fer algun partit espanyolista va servir per ajuntar les dues cultures; ans tot el contrari. El més significatiu del “problema català” i la naturalesa de la seva discòrdia és i ha estat sempre l’Estatut d’Autonomia …o els seus catalans corruptes?

La segona part de la història és que els nostres brillants polítics han enfangat fins el coll el tarannà del poble català, anteposant els seus interessos personals als de la ciutadania catalana, hipotecant els catalans per conservar ells les seves cadires actuals i la seva estabilitat parlamentària continuant així la tradició ancestral del mercadeig polític.

Ara, el poble català ha dit prou i fins i tot la classe política més bòrnia intueix que pagarà el preu; tot tindrà el seu cost tant en les autonòmiques com en les generals, doncs l’amor que mostren les catalanes i els catalans per Catalunya és una cosa ben diferent a l’ambició de tots els polítics de voler-la governar a qualsevol preu.

Finalment vull recordar a tots el missatge que el President Francesc Macià va donar aquell dia des del balcó de la Plaça de Sant Jaume, tot encoratjant al poble del nostre país que en cas necessari l’entengui cenyint-se rigorosament al text: “Catalans!, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana [...]. Demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida”.

Al bosc hi ha una quantitat incalculable de petites i divertides criatures que la gent no pot veure. Formen part de la natura i de la imaginació. La següent és una d’aquestes històries: la història del Caganer. Un home que ensenya el cul, però que el seu amor ha arribat al cor de totes les criatures reals; catalanes i catalans, i imaginàries; gambosins, gusarapes, babaus i papus, entre altres.

“Vet aquí una vegada que en la profunditat dels boscos catalans hi vivia una preciosa Fada. El seu cabell era groc com el sol i els seus ulls blaus com el cel. Com totes les Fades de qualsevol país del món; inclòs “España”, anava acompanyada d’altres criatures que l’ajudaven en les seves tasques de camp: Burros de tres potes, Cavallets de Mar i Centàures.
Una vegada, mentre passejava per una preciosa vall dels Pirineus; la Vallferrera, va sentir una fressa que sortia del darrera d’una enorme pedra. Va anar-hi corrent i va veure que el soroll el feia un ser humà: un nen. –Qui l’ha pogut abandonar aquí?- va preguntar la bella Fada al conillet blanc que l’acompanyava aquell dia. –No ho sé, -li va dir-. És difícil entendre, –va pensar la fada-, com el humans poden ser tant cruels moltes vegades. –A partir d’ara-, va dir dirigint-se al nen, -et diré Caganer i et proveiré d’una gran força i voluntat. Seràs estimat per totes les catalanes i catalans i et beneiran per sempre més-.
Va ser d’aquesta manera com la Fada i les seves criatures varen agafar en Caganer i el varen dur a una família sense fills que vivia al bosc d’Àreu; sota la Pica d’Estats, per què tinguessin cura de la seva educació. I va ser així i així fou, com el Caganer es va fer gran i es va convertir en un home fort, sa i amable, que ajudava al seus ancians pares fins el dia que dissortadament varen morir.
“Passaren els anys i el Caganer s’anà fent gran.
S’arrugà la seva cara i el cabell es tornà blanc”.

I va ser llavors que es va dedicar a fer joguines i arranjar andròmines pels nens, i cada any, quan arribava el Nadal, baixava de les muntanyes als pobles de la vall per repartir-les i regalar-les. I esdevinguí que els nens l’estimaren cada cop més.
…Hom oblidà el dia que en Caganer no va baixar de les muntanyes. Sort tinguérem però, que alguns d’aquells nens, els més entremaliats, en memòria seua, modelaren unes figuretes de fang ajupides i amb els pantalons avall i les col•locaren al mig dels pessebres; sempre amagada rere els matolls”*

Srs. del TC: espero que la vostra pertorbada saviesa us faci distingir entre l’Estatut i el Caganer. El Caganer és un personatge lligat a una història ben nostra; del Poble Català. Aquest, no el podreu rebatre mai per més que vulgueu; sempre cagarà a les llars de totes les catalanes i catalans. L’Estatut us el podeu quedar i si no el voleu, el podeu tornar al Sr. Montilla. En tot cas, us els quedeu tots dos: En Montilla i l’Estatut.

*Adaptació pròpia i lliure al català i per Catalunya de l’història original de “l’Olentzeiro, tot allò que té nom existeix” d’Euskal Herria.

Fa pocs mesos Felip Puig (CIU) va denunciar a la premsa els càrrecs de la Sra. Anna Hernàndez i la va acusar d’ostentar més de 15 càrrecs públics i per tant “d’hiperactiva”.
A continuació la Diputació de Barcelona va emetre un comunicat el qual podeu llegir aquí, desmentint totes les injúries de Felip Puig.
Malgrat tot la Sra. Hernández si que desenvolupa funcions derivades de les seves responsabilitats públiques; Primera tinent alcalde i regidora d’urbanisme i vivenda de Sant Just, Presidenta de Promusa i Proecsa, representat de l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics, representant del Consorci de Turisme del Baix Llobregat, a l’Associació del Pla Estratègic Metropolità i Urbanisme, representant de la Diputació de Barcelona en el túnel del Cadí i en el Consorci del Barri de la Mina i consellera general de La Caixa.
Pot ser que aquesta dona, que no ha de tenir temps per res pugui només cobrar el miserable sou de diputada i presidenta de l’Àrea d’Infrastructures, Urbanisme i Habitatge?. Poc més de 2.900 € al mes?.
A quí pretenen enganyar?