Ahir, molt a prop de Sarqat, vaig perdre el pare. Era kurd i, com a musulmà, creia que Déu havia decidit el dia de la seva mort i ho acceptava. Ho va acceptar; la mort, com els lladres, actua de nit; mai avisa. Era així com els aliats volien ajudar-nos? El pare Fahad Rostam va néixer a Kirkuk l’any 1955 fruit del matrimoni entre Mam Rostam i Gulzar Shamoun. Es va convertir en peshmerga quan només tenia 20 anys al afiliar-se a la Unió Patriòtica del Kurdistan. (…)
peshmerga
Recordo vagament un matí de l’any 1988, jo només tenia onze anys, quan l’exèrcit iraquià va irrompre al nostre campament i ens va obligar a pujar als seus camions. Fins més tard no em vaig adonar que al meu només hi havia dones i nens. [...]
Més tard em van separar de la mare. Però els plors i els crits d’aquella dona embogida pel dolor de la dissolubilitat del nostre enllaç, ens van reunir novament. L’exèrcit s’endugué els homes durant la nit i no trobo les paraules per descriure els següents dies; malgrat tot, tinc les imatges dins la meva memòria. Només ens donaven una llesca de pa al dia; la set i la gana s’enduia els meus amics. Companyes i conegudes de la mare eren violades i assassinades; els seus cossos moribunds servien d’àpat per les hienes. Poc després ens traslladaren a Tikrit per alliberar-nos cinc dies més tard. Si els parents de Bagdad no ens haguessin acollit hauríem mort de gana. Varen ser ells qui ens digueren que el pare era viu, que havia pogut escapar de l’Anfal.
Anfal
Albert Mademont Dorca
